Cinco horas con Mario, Miguel Delibes

Malgrat les diferències, sobretot temàtiques, el començament de la novel·la recorda molt a un Mrs Dalloway de la Virginia Woolf. La barreja de descripció simultània de personatges que van apareixent i desapareixent；l’afegit dels diàlegs entre-tallats, com petits fragments només sentits a mitges; les reflexions de la protagonista… Ulysses també tenia aquests elements, però la sensació era diferent, més feixuga, més solemne. Aquí, com en el cas de Mrs Dalloway, s’hi respira un cert aire costumista més lleuger, més de dia a dia. Vegis sinó la reflexió de la Carmen sobre els seus pits (un tema recurrent al llarg de l’obra) que són massa grans per un dol.

Però, sobretot, destaca el brillant ús de la repetició. Delibes repeteix deliberadament frases senceres, accions senceres, per mostrar la monotonia del ritual mortuori i també per enllaçar-nos en el temps: els petons a galta i galta, les mateixes paraules de consol, el fet que el mort no sembla ni mort, més petons, més paraules de consol… Més endavant, sembla que el recurs de la repetició també es faci servir per reflexar més fidelment com funciona el pensament humà, que ens va fent retornar a temes que no s’han acabat de tancar.

Però comença el monòleg. Seguint les frases que en Mario havia subrratllat de la Bíblia, la seva dona va retreient-li pràcticament tot el que havia fet en vida. Que si no va saber entendre les virtuts de la guerra, que si s’ajuntava amb comunistes, que si reclamava masses llibertats, que si era incapaç de comprar-li un cotxe, que si s’estava carregant als pobres: “a los pobres les estais revolviendo de más y el día que os hagan caso y todos estudien y sean ingenieros de caminos, tú dirás dónde ejercitamos caridad (…) y sin caridad, adios al evangelio!”

“La juventud está perdida, unos por el twist y otros por los libros.”

 “Porque tú escribir bien, todo el mundo dice, pero de unas cosas que no entiende nadie y cuando se entiende, peor.”

Retrat brilliant de l’Espanya dels anys 60, amb intel·lectuals que lluitaven per un món millor, més igualitari, més digne, mentre la gran majoria només desitjava preservar la tradició temorosos dels canvis i de tot allò que semblava nou.

“Los intelectuales con sus ideas estrambóticas, son los que lo enredan todo (…) porque creen que lo saben todo pero lo único que saben es incordiar.”

“La Inquisición era bien Buena porque nos obligaba a todos a pensar en bueno, o sea, en Cristiano.”

“Entre hombre y mujer hay un instinto, y las chicas con principios, las honradas, las que somos como se debe ser, gozamos excitándole en los hombres pero sin llegar a mayores, mientras que las fulanas se van a la cama con el primero que pillan.”

La qualitat teatral de l’obra és impressionant. La força del personatge de la Carmen, les confessions que va desgranant de manera innocent, són genials. I, sobretot, el retrat cínic, càustic i directe d’una època d’ignorància i creences, de fe, religions i tradicions arcaiques. Tantes, que resulta impossible enumerar aquí tots els referents que aborda, tots els multiples temes que critica i que ho fa tant bé.

Després de tants anys de vorejar aquest llibre, de mirar-lo de reüll a l’estanteria, quina satisfacció haver-lo pogut llegir.    
____________________
Miguel Delibes, Cinco horas con Mario (Destino)
començat_   8/06/17 / / acabat_ 29/06/17