Breakfast of Champions, Kurt Vonnegut

“She taught us to be impolite in conversation not only about sexual matters, but about American and famous heroes, about the distribution of wealth, about school, about everything.” I potser això és el que faria més falta. Que es deixessin de tantes bestieses a les escoles, que no omplissin les hores dels nens amb classes d’emprenedoria i negocis i obtenció de capital, sinó que els mostressin a ser sincers. Clars. Directes. A qüestionar-se les coses i a no deixar que ningú els dicti què es pot dir/pensar i què no. I, si una cosa no està bé, poder-ho dir encara que no sigui políticament correcte fer-ho… però clar, és molt més fàcil adoctrinar als nens per a ser màquines d’obtenció de poder (és a dir, de diners i prou) que no pas intentar convertir-los en persones. I tampoc no interessa a ningú. Si no em creieu, llegiu el currículum escolar de qualsevol nen. Sí, el que ve dictat pel govern i que els professors han de seguir tant si volen com si no. Si hi trobeu cap èmfasi en la faceta humanística de la criatura que ja té més de 8 anys, m’ho dieu.

“The things other people have put into my head, at any rate, do not fit together nicely, are often useless and ugly, are out of proportion with one another, are out of proportion with life as it really is outside my head.”

 “This book is a sidewalk strewn with junk, trash which I throw over my shoulders as I travel in time back to November eleventh, nineteen hundred and twenty-two.”

Benvinguts a un país on l’home està plagat de preguntes, on la bandera nacional no pot apropar-se al terra, on el seu motiu està en grec antic encara que ningú el parli ni l’entengui, on hi ha una piràmide partida amb un ull brilliant al capdamunt en els bitllets de banc, on es diu que la vida hi va començar el 1492 quan, en realitat, “that was simply the year in which sea pirates began to cheat and rob and kill them.” Benvinguts a un país tan absurd com el nostre però molt més poderós.

Hi ha una virtut en els detalls petits (estúpids per molta gent, però apassionants per d’altres) que em fascina. David Foster Wallace n’era un geni. Vonnegut també m’ho està mostrant:＂Sparky could no wag his tail –because of an automobile accident many years ago, so he had no way of telling other dogs how friendly he was.”Aquestes coses m’emocionen. I m’és igual que els demés ho entenguin o no.

“He looked so much like a Chinaman that he had taken to dressing like a Chinaman.”

Part de la gràcia d’algunes distopies com aquesta és que et mostren coses reals, actuals, i te les expliquen. Aquí Vonnegut ho fa pràcticament amb tot perquè, com afirma cap al final del llibre, la seva intenció era la d’escriure un llibre on tots els personatges i totes les coses fossin igual d’importants. I això implica contextualitzar-ho tot. Així, ens explica els Estats Units, els noms de marques, alguns insults, el tamany normal dels penis, les vagines… I ho fa de manera freda, descriptiva, brillant: “Excuse me, I have to take a leak. This was a way of saying that the speaker intended to drain liquid wastes from his body through a valve in his lower abdomen.”

“Almost all the messages which were sent and received in his country, even the telepathic ones, had to do with buying or selling some damn thing.” I si hi afegim els vídeos de gats i gossos, els power points amb frases nyonyes i les notícies falses sobre la independència, el mal que està fent Catalunya al món, i les bel·leitats del govern i la policía espanyoles, ja tenim pràcticament tota la comunicació digital d’avui en dia.

“I had given him a life not worth living, but I had also given him an iron will to live. This was a common combination on the planet Earth.” Exacte, la maleïda combinació d’una vida infructuosa, innecessària, insatisfactòria i l’obligació de viure-la tant sí com no.

“The planet was being destroyed by manufacturing processes, and what was being manufactured was lousy, by and large.”

“In the interest of survival, they trained themselves to be agreeing machines instead of thinking machines. All their minds had to do was to discover what other people were thinking, and then they thought that, too.” I aquí parla en referència a les dones, però està clar que no es tracta d’un fet particular d’un sol grup sinó que, malauradament, és generalitzat. Combinat amb la hipocresia del moment i l’ambició de millorar social i econòmicament.

“Fascism was a fairly popular political philosophy which made sacred whatever nation and race the philosopher happened to belong to.”

“I had come to the Arts Festivals incognito” ens diu l’autor en primera persona. “I was there the watch the confrontation between two human beings I had created.” I ressonen les converses de l’Unamuno real amb l’Unamuno personatge a Niebla. I les de Milan Kundera amb ell mateix.

I aquesta presència constat de l’autor és, potser, una de les virtuts del llibre. Les explicacions constants, fora de personatge i de ficció que omplen d’ironia les pàgines.

“As I approached my fiftieth birthday, I had become more and more enraged and mystified by the idiot decisions made by my countrymen. And then I had come suddenly to pity them, for I understood how innocent and natural it was for them to behave so abominably, and with such abominable results: they were doing their best to live like people invented in story books. This was the reason Americans shot each other so often: it was a convenient literary device for ending short stories and books.” I fa por de com s’arriba a apropar a la realitat. I en Vonnegut afegeix: “Why were so many Americans treated by their government as though their lives were as disposable as paper facial tissues? Because that was the way authors customarily treated bit-part players in their made-up tales.” I quina és la solució que hi troba l’autor davant d’aquesta farsa en què s’ha convertit les nostres vides? “Once I understood what was making America such a dangerous, unhappy nation of people who had nothing to do with real life, I resolved to shun storytelling. I would write about life. Every person would be exactly as important as any other.” Cada acció igual d’important. Per descomptat que això provocarà el caos i la confusió però “let others bring order to chaos. I would bring chaos to order.” Potser així, seguint el pensament d’en Vonnegut, veuríem que “there is no order in the world around us, that we must adapt ourselves to the requirements of chaos instead.”

“Most of the conversation in the country consisted of lines from television shows, both present and past.” Un fet que tots hem vist i patit, des de les frases recurrents d’en Buenafuente en els seus primers programs i que tots repetíem sempre que podíem, a la invasió de frases de l’APM, que no cal dir fins a quin punt ha modificat el llenguatge dels darrers anys, fins al punt que la gent es podria dividir entre el que entenien la referència i els feia gràcia i els que no.

I per què es decideix l’autor a irrompre dintre d’aquesta novel·la? Doncs perquè (seguint l’explicació del propi autor) així com Tolstoi va alliberar als seus criats quan va complir els 50 anys i en Thomas Jefferson els seus esclaus, ell es proposa “set at liberty all the literary characters who have served me so loyally during my writing career.” I quina redempció més gran que aquesta hi pot haver? Alliberar-se dels fantasmes (encara que auto-creats) que ens han estat perseguint tota la vida.

_____________

Kurt Vonnegut, Breakfast of Champions 

començat_ 2/6/17  /  acabat_ 30/6/17