El paseo de Buster Keaton, Federico García Lorca

La força simbòlica de Lorca dóna veu (breu) a Buster Keaton i li fa perdre la seva bicicleta aliada que fuig corrent "detrás de dos grandes mariposas grises. Va como loca, a medio milímetro del sueño." Joc de paraules clau entre "sueño" i "suelo" que ens transporten immediatament a l'espai oníric on transcorre l'obra. Encara que sigui un somni amb els ulls oberts.
L'heroi mut passeja davant el rerefons de la ciutat de Filadèlfia i dels seus habitants freds i insensibles, capaços d'entendre la música del "viejo poema de la máquina Singer" però incapaços d'entendre "qué sutilísima diferencia poética existe entre una taza de té caliente y otra taza de té frío." Treballadors acostumats a la metàl·lica i percutiva melodia de les màquines de cosir i les fàbriques, però incapaços d'apreciar els plaers de la vida.

I  mentre l'heroi mut segueix avançant, l'any tampoc s'atura i arriba la tardor que el sumeix, encara més, en la melangia, i el fa desitjar ser un cigne. "Pero no puedo aunque quisiera." Está massa lligat a la seva realitat, al seu barret i la seva "corbata de moaré". A la seva corporeïtat però, també, a la persona que s'ha/li han creat.

Un text considerat com "una de las obras maestras del surrealismo español" gràcies a "sus inquietantes imágenes visuales, el protagonismo de los objetos, la liberación del discurso y la quiebra de los principios morales básicos." Un allau d'imatges i sensacions que potser la racionalització extrema només hi posa entrebancs pel seu gaudi.

(A vegades, la millor manera de descriure un text és deixar que el propi text parli. I que cadascú en faci les seves pròpies lectures)
_________
Federico García Lorca, El paseo de Buster Keaton (dintre de Teatro español de vanguardia -  Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16