El rostre de l'altre, Xavier Antich

"¿Què pot ser més inquietant que la vida?" (13) és la pregunta inicial d'aquest assaig. I fixem-nos que no cau en les bucòliques floritures dels neo-romàntics que es pregunten: què pot ser més meravellós que la vida?; o les tendències més cioranesques dels pessimistes, què pot ser més terrible que la vida?, sinó que l'encertat mot "inquietant" engloba els dubtes que genera la vida, tant els positius com els negatius, els necessaris com els imposats, els congruents i els congruents. Perquè preguntar-se sobre la vida és preguntar-s'ho tot. És formular la pregunta kantiana de què és l'home, és preguntar-se sobre el sentit de la vida dels existencialistes, és preguntar-se sobre la nostra realitat però també la realitat que ens envolta dels metafísics...

"La lacra secular de la filosofia occidental: l'oblit de l'altre, l'anul·lació de la diferència amb què l'altre em fa front." (15)

Resum del pensament de Lévinas: "Dissecció dels afanys il·legítims de la raó i la llibertat humanes; crítica de la tendència secular del pensament a l'egoisme; proposició d'una metafísica respectuosa amb l'altre." (18)

"Captiu de si mateix, el Quixot exemplifica per a Lévinas la frustració del subjecte modern, que, esperant sortir de si cap a l'ésser, queda tancat en la consciència subjectiva, encallat definitivament al seu impuls de transcendència." (20)

El subjecte, en tant que "[f]ont de sentit, es recrea en l'autocontemplació narcisista i oblida qualsevol referència a l'exterioritat." (35) Perquè el viatge vers el subjectivisme de Descartes i les mutacions posteriors de Kant, Fichte, Hegel, Husserl i Heidegger condueix vers aquesta "aventura especulativa del subjecte a la recerca de si mateix i que retorna sempre a una consciència de la qual no aconsegueix sortir." (34) L'ego és la nostra presó, l'aïllament i el recolliment damunt nostre i l'oblit de l'altre ens condemna a la solitud, segons Lévinas. Ens hem volcat tan visceralment vers el coneixement propi, el desenvolupament de la raó (o la racionalitat), l'assoliment del goig i dels plaers, el progrés tecnològic (i econòmic) que ens hem oblidat que no estem sols. És més, hem creat una paret de separació entre nosaltres i els demés.

"Amb el pensament, s'exerceix un domini despòtic d'aquell que pensa sobre allò que és pensat." (53)

"Res no té sentit sinó perquè ho pensem." (53) El dubte és com el fem, aquest acte de pensar. És una acció pre o post llenguatge, pre o post conceptual? Necessitem tenir una noció, una paraula, de què és, per exemple, una casa, per poder pensar una casa? "Quan jo penso en la casa, tinc a l'abast o la seva imatge o un concepte genèric que la inclou, a ella, i a d'altres com ella, però no la casa com a tal." (53) Com podem pensar en "casa" si no tenim, ja d'entrada, el concepte "casa" adquirit? Novament, el pes del llenguatge; novament Wittgenstein.

"La història de la barbàrie és, d'alguna manera, la història d'una opció metafísica de la qual ja és hora que assumim les conseqüències; aquella opció que, afalagant l'arrogància d'un subjecte que es creu autònom i lliure, posa la realitat sencera a la seva disposició." (60) Quan l'individu es creu amo i senyor de tot, quan s'enlluerna amb el seu jo i comença a ignorar l'altre, és a dir, a catalogar-lo com a quelcom inferior a ell (fins i tot inexistent) comença la barbàrie. S'entenen així, els crims de la humanitat, els genocidis i holocausts: l'altre està deshumanitzat i, per tant, no té cap valor.

"La reflexió que ignora els problemes humans o és cínica o n'és còmplice." (82)

Gadamer: "per a l'ésser humà, no hi ha realitat on no hi ha llenguatge." (90) I, encara més, Heidegger: "la paraula és la casa de l'ésser." (90) A més, "el llenguatge no consisteix només a l'invocar representativament allò que hom pensa, sinó a in-vocar un rostre que així esdevé interlocutor." (90)

Lévinas: "de vegades, em sembla que tota la filosofia no és més que una meditació de Shakespeare." (130)

"Ens cal un pensament reivindicatiu i, al mateix temps, autocrític, un esguard lúcid a la defensa de la inviolabilitat de l'altre i del dret a la diferència." (146) Afirma Antich a les últimes pàgines del llibre. Cal obrir-nos a l'altre, a la intersubjectivitat real, no únicament interessada o, directament, falsa, d'emmirallar-nos dacant d'aquells que són com nosaltres mentre foragitem als que són diferents. "Un altre, en definitiva, que ens obre les portes d'una aventura que, a hores d'ara, ja no pot ser merament especulativa." (147)
_________________
Xavier Antich, El rostre de l'altre (Edicions 3 i 4)
començat_ 28/09/15  /  acabat_ 13/10/15