"Why do you think you have such a hard time telling people how you really feel?"(5) és una pregunta que hauria d'obrir un debat interessant sobre la comunicació, les emocions, l'educació, el llenguatge, fins i tot... i, d'alguna manera, ho fa. Mostrant el que qüestiona la pregunta, el diàleg divaga durant una estona abans que en David digui: "Noah, you've got your words and I've got mine. It's just a difference of style." (7) Una bona manera de fer encara més evident la diferència entre els dos personages. El fet que un d'ells és un escriptor culte i l'altre sembla ser un home de negocis. El conflicte entre els diners/poder i la cultura està servit. És qüestió d'esperar a que la guerra esclati.
"The truth? Whose truth?" (11) això és el que sempre hem de recordar: no hi ha una única veritat sinó un conjunt de veritats particulars i intercanviables que depenen de cada persona i cada època. I la societat capitalista representada per en David coneix aquest fet perfectament. Per això en Noah pot bromejar al respecte: "sounded more to me like the issue was semantics, rather than trust." (11) I aquesta broma amaga una veritat molt més important perquè la veritat, com la gran majoria dels conceptes humans, són, en el fons, només qüestions semàntiques: veiem, entenem, disseccionem i interpretem el món a través del llenguatge.
L'emginy d'en Noah és una de les grans virtuts d'aquesta obra i, alhora, ajuda a separar-lo d'en David i del seu món.
Una bona segona escena que mostra uns personatges creíbles i interessants. L'ambientació general, especialment la idea de l'anar bevent whisky mentre parlen, recorda a Terra de ningú de Harold Pinter i això sempre és quelcom positiu.
"Happiness and affluence may share a common tangent or two but they're not synonymic." (21)
"We're cave men with iPods" (24) I, al final, tot recau en això. La tecnologia no pot ser un substitut per les nostres mancances afectives o racionals.
"This morning I saw the profile of Hegel in the schmear of my bagel" (28)
Bon final del primer acte. D'alguna manera ja esperem que hi hagi alguna relació secreta entre en Noah i la Joanna i ara, tot i que encara no s'ha dit obertament, en podem estar-ne més convençuts. Si més no es mostra que hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar i que afecta a en David i nosaltres, en tant que lectors/espectadors quedem atrapats per aquestes notícies (especialment si són notícies de xafarderies) i volem saber-ne més. És a dir, volem llegir/veure el segon acte.
Bonica i potent imatge quan en David apunta a la Joanna amb la pistola des de l'altra banda de la porta. Aquesta mena de complicitat amb l'audiència (nosaltres sabem més que els actors) funciona molt bé en aquesta obra.
La història sobre la mort d'en Roy, tot i que ajuda a configurar la personalitat d'en David, les seves prioritats, la seva poca humanitat, sembla ser infra-utilitzada. Potser podria ser un subtema interessant dintre l'obra que no té oportunitat de créixer.
"When I see what you are capable of doing with a few phrases, I realize that I have barely scratched the surface of the power of language." (85)
Final contundent i poètic, potser la pols que cau sobre la jaqueta d'en David serà difícil de veure en una sala gran, però és una bona imatge. La cendra com a símbol recurrent de mort, però també de no-res, de buidor, de solitud d'un personatge enfredolit per la manca de contacte humà.
__________
Richard Manley, Life is Mostly Straws (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 25/02/14 / acabat_ 27/02/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada