Per algunes persones, els problemes semblen resumir-se en un de sol: les dones. És sota aquest prisma que hem de llegir les paraules d'en Michael: "your religion should tell you th' biggest fight th' holy saints ever had was with temptations from good-lookin' women." (146) El boc expiatori del mal de molts homes que, pobres ells, són incapaços de combatre les temptacions diabòliques de les dones. Per això tingueren lloc les caceres de bruixes, les cremes de Salem... perquè la dona és, sempre, el diable.
Quan els treballadors amenacen a Mahon i Michael de no treballar més si no se'ls dóna allò que es mereixen, els dos homes recorren còmicament a la religió per justificar les seves accions i, alhora, condemnar les dels altres: "it's the materialism's doin' it -edgin' into revolt against Christian conduct. If they'd only judge o' things in th' proper Christian way as we do, there'd be no disputes." (153) Per descomptat. Una vegada més, la culpa és dels demés. Però cinc minuts abans de l'arribada dels treballadors els dos cristians estaven discotint sobre la quantitat de diners que tenia l'altre i sobre la seva racaneria. Però els bons cristians no discoteixen i la culpa és dels demés.
"When you hear anything or see anything suspicious, give it no notice, unless you know how to deal with it." (156) Bon avís de Shanaar quan comencen a produïr-se fets estranys i es comencen a sentir sorolls desconeguts. El problema és que si tothom fes el mateix, mai res s'arribaria a solucionar. Si davant dels misteris ningú s'hagués proposat resoldre'ls, potser encara viuríem a les coves. (i qui sap si no seríem més feliços, si Plató no s'equivocava i la humanitat hauria estat millor si no hagués sortit mai de les coves). I, davant, d'aquests misteris, deixem que siguin els savis els que els solucionin, afirmen els protagonists de Cock-a-doodle Dandy, perquè a aquests dimonis, esperits i fantasmes que només pensen en atacar-los només els poden combatre amb l'ajuda del llatí. Aquesta és la fe cega que ridiculitza tan bé O'Casey.
En conjunt, una primera escena divertida i caótica que convida a voler descubrir què s'amaga en les següents.
La segona escena comença de manera brillant: Mahon i Mike estan una altra vegada discotint sobre les coses més absurdes i acaben preguntant-se si els homes són tots iguals a ulls de Déu. Michael afirma que així és, que tots som iguals i Mahon el contradiu marcant clares distincions entre els homes, sobretot pel que fa a Bing Crosby i la resta d'estrelles de cinema. És a dir, els falsos ídols que la indústria cinematogràfica ha creat no són persones com les demés. Per una altra banda, l'arribada del missatger sembla aportar certa llum a la discussió (si més no coherència en les opinions) tot i que els dos homes l'ignorin. Michael afirma: "it's books that have us half th' woeful way we are, fillin' broody minds with loose scholasticality, infringin' th' holy beliefs an' thried impositions that our fathers' fathers' fathers gave our fathers' fathers', who gave our father what our fathers gave to us!" (173) I el missatger respon: "Faith, your father's faith is fear, an' now fear is your only fun" (173) Però ningú l'escolta.
"How often have yous been told that pagan poison is floodin' th' world, an' that Ireland is dhrinkin' in generous doses through films, plays, an' books!" (191) es queixa Father Domineer quan veu a tots els homes i dones ballant. Sempre és culpa d'algú altre: ja sigui la música, els llibres, les pel·lícules, les obres de teatre, el diable, les dones... però mai, mai, culpa seva.
Una segona escena interessant i carregada d'informació i fets, fins i tot un assassinat que obliga al lector/espectador a voler saber què passa a la tercera i última escena.
Lordeen és capturada acusada d'estar posseïda pel dimoni quan ella només busca alliberar-se de la ceguera imposada per la fe i la tradició. "We go not towards an evil, but leave an evil behind us!" (217) li diu sàviament Lorna quan les dues marxen d'aquella casa. A vegades, el passat (allò que deixem enrere) no té per què ser millor que allò que ens espera.
"To a place where life resembles life more than it does here." (219)
I l'obra s'acaba amb una sensació de venjança assolida, amb una sensació tan Lars von Trier de que, després de tots els patiments, els protagonistes obtenen la seva merescuda venjança: totes les noies han escapat de la presó que era aquella casa i els avis s'han quedat sols i començant a dubtar sobre la seva fe. "What, Messenger, would you advise me to do?" (220) li pregunta planyívolament Michael buscant ajuda: "Die. There is little else left useful for the likes of you to do." (220) Exacte. Hi ha una època per viure i una època per morir. Ara, és el moment de la nova generació i l'anterior, les velles i arcaiques tradicions, s'han de renovar. És hora de morir, perquè ja fa molt que estan morts.
______________
Sean O'Casey, Cock-a-doodle Dandy (Penguin)
començat_ 31/01/14 / 02/02/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada