Interessant des del principi. Sobretot a partir del segon acte (o capítol, o història). El primer, breu, és com una lleu introducció, però el segon ja ens mostra el fluxe d'idees, les frases entrelligades, les connexions d'idees... i planteja pensaments interessants com el de la novel·la que llegeix la DONA que "són els pensaments d'una gent que va en el mateix autobús... però no parlen entre ells... tota l'estona són els seus pensaments a dins l'autobús" (23) Un fet que pot derivar, inevitablement, cap a "la mateixa realitat vista a través de diferents ulls" (25) És a dir, el relativisme epistèmic que als científics tant els costa d'acceptar.
"Després de la música el silenci és el més definitiu que hi ha." (31)
El 3r acte ens mostra una trobada entre amics (HOME/DONA) que feia temps que no es veien i s'expliquen els plans de futur immediat: ell, casar-se; ella, anar de vacances. Una conversa normal però que denota una certa tensió sexual, una història d'amor (viscuda o no) que encara no s'ha tancat però que tots dos prefereixen fer veure que no existeix. Perquè això és el que fem tots: davant del dubte d'una vida que podria ser millor que la que tenim, mirem cap a l'altra banda. Ens fan tanta por els canvis, que ens conformem amb el que tenim i mirem cap a l'altra banda.
El 4t ens mostra una parella pròpiament dita que, amb l'excusa de celebrar l'aniversari d'ell, acaben tenint una d'aquelles converses tan perilloses en la qual se sinceren, o si més no diuen que seran sincers. Tot i que tots sabem que el principal error en aquestes converses és, precisament, ser del tot sincers. Una mica de sinceritat està bé, massa sinceritat, fereix. Cunillé no ho deriva cap al punt previsible de la ferida sinó que manté la tensió fins al final deixant la porta oberta a futures discussions.
El 5è és una divertida crítica a la societat vacacional. Dos desconeguts es troben en unes tombones prenent el sol i comencen a parlar sobre les diferents activitats que han fet i que planegen fer, els llocs que han visitat, els cursos de submarinisme, cuina, embarcació... que volen fer. Unes vacances súmament ocupades per evitar pensar en res més. Potser per això, quan tenen una estona morta, mentre no obren el menjador, s'entretenen jugant al "miro, miro", no fos cas que algun pensament se'ls creués pel cap com els núvols que comencen a sobrevolar-los. Anys enrere, en algun indret recòndit de Finlàndia vaig topar amb un poble (el nom del qual sóc incapaç de pronunciar) que era tot ell un balneari. Un indret construït per albergar estiuejants esgotats que buscaven calma i tranquil·litat i es passaven tot el dia amb barnussos blancs d'una sauna a una altra. La sensació, no cal dir-ho, va ser d'estranyesa, d'irrealitat. D'estar somiant amb els ulls oberts. Aquesta escena de la Cunillé m'hi ha transportat corroborant-me que aquell lloc realment existia.
El 6è és el més abstracte de tots. Tancant estèticament l'obra amb una simetria impecable, aquí és la dona qui està sola i parla per telèfon. No sabem amb qui parla, però no importa. El que està clar és que està desenganyada, que vol deixar a la seva parella perquè ella vol algú que l'estimi "de debò... algú que està disposat a obrir-se les venes per mi si el deixo." (84) Una dona sola que busca l'amor en trucades anònimes que poden ser reals o no, però que tampoc no importa. Un personatge ferit i desconcertat que representa perfectament la gran majoria d'individus de la nostra societat.
________________
Lluïsa Cunillé, Vacants (Edicions 3 i 4)
començat_ 15/11/13 / acabat_ 15/11/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada