L'amor propi: de l'individu il·lustrat al postmodern, Ramon Alcoberro

L'Alcoberro sempre s'ha caracteritzat per un llenguatge encertat però àgil. Allunyat del carregament rococó d'altres textos filosòfics, ell s'explica de manera literària, podríem dir-ne, seguint el model nietzscheà autor pel qual, tal i com ens va dir en més d'una ocasió en aquelles llunyanes classes de divendres pel matí a la UdG, ell havia estat molt obsessionat durant una època. Alcoberro afegeix un valor lingüístic als seus texts que els converteixen en més pedagògics. O potser és a l'inrevés.

"L'individu fou una intuïció d'arrel cristiana que es va consolidar al segle XVIII en paral·lel al desenvolupament de l'autonomia moral" (20) És a dir, quan la gent no pensava independentment sinó que actuaven per obediència o, directament, instintivament, és a dir, quan la gran massa era tractada més com a primat que com a persona, no existia la idea d'individu perquè tots eren forçadament iguals. Hi havia diferències sectorials (soldats, artesans...) però res més. Seguint aquesta noció, gent com Plató o Sòcrates pertanyien al sac dels oradors, no eren individus. Interessant. Recorda la reflexió que fa Althusser a L'Avenir és llarg, on diu que abans només els científics eren reconeguts nominativament per la seva feina, Aristòtil, Averroes, Pitàgores... però en canvi els autors literaris quedaven més desaparcebuts. La idea de propietat intel·lectual no tenia el mateix valor. Una altra tesi que costa d'entendre des de la nostra perspectiva tant basada en la idea de propietat i més quan pensem en un Cervantes, o un Shakespeare.

"Avui sembla obvi que l'home ha perdut identitat substancial i que viu només en el joc de miralls de les seves representacions, com una càpsula en el món cada cop més atomitzat i miniaturitzat" (21) Això afirmava l'Alcoberro el 2002, quan la sensació general era que la comunitat s'havia esberlat i tots érem individualistes forçats a compartir espais comuns. Ara, més de 10 anys després, no és que hi hagi un sentiment de comunitat molt millor, no és que tots col·laborem amb tothom i ens abracem pel carrer i formem una comunitat, però sí que hi ha hagut petites mostres d'accions conjuntes: els Indignats, les primaveres àrabs, les manifestacions independentistes de l'11 de setembre... potser, només potser, no enfrontem la lluita tan sols com abans. Encara que només sigui fent aliances temporals.

"La paradoxa de la il·lustració finalment és aquesta: l'individu va acabar esborrant-se convertit en víctima del sistema tecnològic i econòmic que les pròpies Llums havien fet possible." (23) És la noció d'estar superat pel monstre que nosaltres mateixos hem creat que comentava a L'individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença.

"El descobriment il·lustrat de la individualitat és inseparable de la desconfiança envers tot naturalisme moral." (24) La moral no pot ser natural, innata, ingènua... la moral és convencional, producte de l'època i de la societat.

"L'amor propi per als catòlics és pagà, per als comunistes resulta insolidari i per als kantians és la quinta essència del subjectivisme moral. Només veient qui l'ataca, és bastant inevitable que, en conseqüència, ens caigui simpàtic." (27-8)

"Convé redescobrir l'amor propi perquè la societat de la informació en què estem implicats porta, ho volguem o no, un deix de legislació universal, sovint perillós per unilateral, i l'amor propi suggereix la superioritat de la subjectivitat sobre un normativisme fred." (30) La necessitat de l'amor propi en tant que eina diferenciadora que, a la llarga, deriva en la possibilitat d'un pensament propi, personal, que no assumeix la dictadura de l'opinió general de manera insensata i submisa sinó que es manté lliure, crítica, analítica, davant d'allò que ens envolta.

"L'home contemporani s'emmascara en peça d'un sistema tècnic i així tendeix a limitar la seva responsabilitat" (30) Si formem part d'un engranatge, les nostres accions no són pròpiament nostres, només són respostes als estímuls que hem rebut, a les ordres que seguim. Per altra banda, ser una peça i prou també ens converteix en anònims, en desconeguts, en algú que no som nosaltres i això ja s'ha vist quins perills pot comportar en una època digital. Gràcies a l'anonimat digital, ens creiem lliures de culpa, esdevenim més agosarats, més impertinents, més cruels, com si el nostre avatar digital ens permetés oblidar-nos de les nostres responsabilitats morals; com si, parapetats darrere d'una imatge difosa de nosatres no haguéssim de seguir sent respectuosos, tolerants... persones, en definitiva.
Resulta curiós, però, veure com Alcoberro ha variat aquesta afirmació i així trobem a la seva pàgina web la següent formulació: "L'home contemporani apareix convertit en peça d'un sistema tècnic i sembla que això tendeix a limitar la seva responsabilitat" (Ramon Alcoberro) Mancats de datació, hem d'imaginar que aquesta darrera formulació és la més recent. En ella, el fet d'esdevenir una peça ja no és un acte voluntari de l'home contemporani sinó que aquest "apareix convertit" juga amb l'ambiguïtat de la voluntarietat de l'acte. L'home és una peça, potser ell no ho ha escollit. I, a més, Alcoberro també en suavitza les conseqüències de la pecificació de l'home contemporani. Ja no esdevé peça per poder "limitar la seva responsabilitat" sinó que en tant que peça, "això tendeix a limitar la seva responsabilitat". És un resultat de, no el motiu pel qual es fa l'acció. 

Bona conclusió a un text molt intressant i ple de bones referències (Kant, Hobbes, Locke, Mandeville...): "en un món que predica retòricament el "nosaltres" per a difuminar la centralitat i la força transgressora del "jo", no està de més recordar la força de la subjectivitat que molts, i massa sovint, voldrien passar per alt." (37)
________________
Dins l'obra L'individua davant el tercer mil·leni (La Busca)
començat_ 08/09/13  /  acabat_ 08/09/13