“El público busca en el teatro algo que
pueda calificar como mejor que la vida.” (14) No
recordo ni qui, ni on, però vaig sentir com un autor teatral (o un crític
citant a un autor teatral) afirmava que a la vida passen poques coses realment
excitants o meritòries i que en les dues hores que dura una funció teatral
ell/a intenta agrupar-les, mostrar ràpidament (i de manera exagerada, si
convé), la vida. La gent va al teatre per molts motius: per a distreure’s, per
sentir emocions (còmiques, tràgiques), per a reflexionar, per buscar respostes…
El que està clar és que no hi ha cultura teatral i a la majoria de la gent que
va al teatre els costa un esforç el fer-ho i, ho fan esperant rebren alguna cosa
a canvi. Només cal que escollin aquella funció que els doni allò que busquen.
“Una palabra no comienza como palabra, sino
que es un producto final que se inicia como impulso estimulado por la actitud y
conducta que dicta la necesidad de expresión.” (16)
Diu una frase de Brook que en Paco (l’ànima caritativa que m’ha deixat i
impulsat a llegir aquest llibre) ha subratllat. I és una frase interessant. Una
reflexió que comparteixo, però no puc evitar plantejar-me si m’hi he fixat per
ella mateixa o bé pel fet que estava subratllada. Probablement mai ho sabré.
Res: el poder de la PNL que ja fa temps que intento aplicar a la representació
de les meves obres.
“Los mejores dramaturgos son los que menos
acotan. Reconocen que las acotaciones son probablemente inútiles.” (17) Doncs em deixa més tranquil. Ja no he de patir per no ser el
millor dramaturg (que tampoc ho feia), ja sé que, per definició, no ho puc ser.
Em treu un pes de sobre. Durant el muntatge de Els Convidats, el seu director es queixava de les moltíssimes acotacions que hi
havia en el meu text i em digué que no les seguiria totes. Clar que no: no cal
seguir-les. Són només una mostra de la meva visió del text, la teva pot ser
completament diferent. Tot i que és una mica com el tema de la frase subratllada,
un cop ja has vist una possible lectura, és difícil fer la teva de manera
neutra.
Un dels problemes principals del teatre
actual: el poc temps que es concedeix per al muntatge de les obres: “el
sentido común nos dice que si de modo sistemático los ensayos no pasan de tres
semanas, la mayor parte de los elementos se resienten. No cabe la
experimentación ni es posible el verdadero riesgo artístico.” (24) Per això moltes de les obres que veiem a grans teatres, amb grans
actors, no deixen de ser un exercici estilístic. Impecable, això sí, però sense
sorpreses. “El director, al igual que el actor, ha de entregar la mercancía
o le despiden.” (24) Aquesta sembla ser la trista
realitat actual: el teatre és també una mercaderia que es compra i ven al
mercat de les nostres vides.
La paradoxa del teatre comercial: “mientras
que cada vez asiste menos público, cada vez es mayor la suma recaudada, hasta
que finalmente el último millonario que quede pagará una fortuna por una
representación que le tendrá a él como único espectador.” (25)
“El teatro no admite piedad, no hay en él
lugar para el error o el desperdicio.” (43)
Tal i com indica el propi Brook, en una
novel·la el lector pot obviar aquelles pàgines o capítols que no l’interessen,
però en el teatre no. I aquest és un dels grans perills del teatre: perdre els
espectadors. No només pels espectadors, sinó per la reacció en cadena que això
genera, pel fet que els actors s’adonen que el públic no els acompanya i la
seva actuació se’n resenteix i llavors encara perden més espectadors.
“En teoría pocos hombres hay tan libres
como el dramaturgo, quien puede llevar el mundo entero al escenario.” (49)
“Si se deja hablar a una obra puede que no
emita sonido alguno.” (53) Per això Tu i Jo ens murmurava històries amb veu finíssima i vam haver d’arrencar-li el
so a base de canvis, adaptacions i modificacions. Un so que va servir per
aquells actors que, lògicamant, seria un de totalment diferent per a uns
altres. Ja ho deia Derrida, el text està mort fins que no és ressuscitat per un
lector; és a dir, fins que algú no li dóna un significat, un text (una obra) és
buida.
Frase ja trobada en la lectura de Grotowski
però que cal repetir aquí i tantes vegades com siguin necessàries: “En
cierto sentido, el director es siempre un impostor, un guía nocturno que no
conoce el territorio y, no obstancte, carece de elección, ha de guiar y
aprender el camino mientras lo recorre.” (54)
“Lo que en el mundo se llama teatro es el disfraz de una palabra en
otro tiempo plena de sentido.” (56) I afegeix: “teatros,
actores, críticos y público están trabados entre sí en una máquina que rechina,
pero que nunca se detiene.” (56)
I amb aquesta reflexió sobre el teatre, sobre
la necessitat de plantejar-nos-el, de veure’n les seves possibilitats i la
necessitat de reformular-lo, acaba el primer apartat. Una més que interessant
crítica a aquest “Teatre mortal” que omple els
nostres escenaris.
“El espectador es un socio que ha de
olvidarse y, al mismo tiempo, tenerlo siempre en la mente.” (75) En el moment de crear una obra, l’espectador ha de ser ignorat,
altrament la llibertat del dramaturg es veuria coaccionada o, si més no,
modificada. Un cop comencen els assajos, el director ha de tenir consciència
dels espectadors, però els actors els han de seguir ignorant: no poden acutar
de cara als espectadors, sinó representar l’obra, viure-la. Si ho fan així, els
espectadors ho agrairan molt més.
“El emplear un lenguaje ilógico, mediante
la introducción de lo ridículo en el discurso y de lo fantástico en la
conducta, un autor del teatro del absurdo se adentra en otro vocabulario.” (77) O, per posar-ho en termes kuhnians, “canvia de paradigma”. No necessàriament vers un paradigma millor que farà avançar el
teatre (seguint la comparació kuhniana), sinó un de diferent que mostra les
altres possibilitats de comunicació.
“El teatro del absurdo no buscaba lo irreal
por buscarlo. Empleaba lo irreal para hacer ciertas exploraciones, ya que
observaba la falta de verdad en nuestros intercambios cotidianos, y la presencia
de verdad en lo que aparecía traído por los pelos.” (77)
“Un teatro sagrado no sólo muestra lo
invisible, sino que también ofrece las condiciones que hacen posible su
percepción.” (82) Perquè, tal i com comenta Brook, no
n’hi ha prou en generar una emoció, cal donar-li continuïtat, forma. Sinó és
mera anècdota. Veure l’invisible uns segons per tornar-ho a perdre.
“Cuando atacamos a Beckett por su
pesimismo, nos convertimos en personajes de Beckett atrapados en una de sus
escenas.” (86) En canvi, segueix Brook, “cuando
aceptamos las afirmaciones de Beckett tal como son, repentinamente todo se
transforma.” (86) Podem riure amb l’amor frustrat del
protagonista de El primer amor, o amb l’espera inefable de Vladimir, Estragó,
Pozzó i Lucky.
“Fígaro, Falstaff o Tartuffe satirizan y
revelan la realidad mediante la risa, y el propósito del autor es lograr un
cambio social.” (105)
Analitzant el final del Rei Lear, Brook es
qüestiona: “¿Qué quiere decir Shakespeare? ¿Qué intenta enseñarnos? ¿Quiere
decir que el sufrimiento ocupa un lugar necesario en la vida y que vale la pena
cultivarlo debido al conocimiento y desarrollo interior que aporta, o bien
desea hacernos entender que la época del inmenso sufrir ha acabado y que
nuestro papel es el de los eternamente jóvenes?” (140)
I respon encertadament el propi Brook: “Sabiamente, Shakespeare se niega a
contestar.” (140) Exacte, hi ha preguntes que no poden
ser contestades, que potser tampoc cal que siguin contestades, però que cal que
siguin fetes, plantejades, debatudes…
En el moment de muntar una obra, “el primer
ensayo es siempre algo parecido a la conducción de un ciego por otro ciego.” (157) Ningú sap molt bé de què va tot plegat ni com anirà. De fet, “la
finalidad de la reunión es preparar la labor del segundo encuentro.” (157) I, efectivament, és així. El primer dia es pot llegir el text,
es poden fer proves per decidir quin actor farà quin paper… però no hi ha res
segur i tot està predestinat a canviar 10.000 vegades abans del dia de
l’estrena. Un clar cas n’és Avui és gairebé mai,
que va començar com una obra per a sis actors que representaven una vintena de
personatges i va acabar sent una obra de quatre actors fent-ne 13.
“Todo actor está dispuesto a interpretar
escenas de muerte, a ellas se lanza con tal abandono que no se da cuenta de que
no sabe nada en absoluto sobre la muerte.” (176)
“Mientras sigamos creyendo –aunque sea de
manera oculta– que las máscaras grotescas, los maquillajes acentuados, los
trajes hieráticos, la declamación, los movimientos de ballet, son de algún modo
ritualistas por derecho propio y, en consecuencia, líricos y profundos, nunca
saldremos de la tradicional rutina del arte teatral.” (177)
I no puc evitar pensar en una versió desafortunada de La cantant calva en la qual s’intentava suplir amb maquillatge la manca de ritme,
coordinació, gràcia i encert del muntatge.
“Presenciar el estreno de la obra que se ha
dirigido es una extraña experiencia […] situado entre el público, una parte de
uno mismo reacciona como éste y se dice: “me aburro”, “ya lo ha dicho antes”.” (189) I si ho diu ell, doncs ja no em sento tan malament per haver
tingut pesaments semblants. Potser no en les estrenes però sí en algunes de les
següents representacions. Un pensament que, lògicament, obliga a mirar al
voltant, a les cares dels espectadors esperant trobar-hi interès, il·lusió… a
vegades hi és i tot té sentit. Altres vegades no, i descobreixo que hi ha coses
que no funcionen i que convé pulir.
“Siempre que se tiene un verdadero fracaso
crítico existe un pequeño grupo de entusiastas, y la última representación se
despide con aplausos. Todo ayuda a condicionar al público.” (193)
“La verdad es que no hay razón alguna para
que el público se precipite hacia la salida en cuanto acaba la representación;
muchas personas aceptaron nuestra sugerencia, permanecieron sentados durante
diez o más minutos y luego de manera espontánea comenzaron a hablar entre sí.
Esto me parece un final más natural y saludable a una experiencia compartida
que la prisa en salir.” (194)
“¿Qué queda al terminar una
representación?” (201) És a dir, què en recordem
d’aquella experiència teatral passats uns dies, uns mesos, uns anys?
“Unas pocas horas podrían modificar mi
forma de pensar para siempre.” (201)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada