“El lligam de la pàtria no era prou fort
per a lligar-me amb aquest home que en res no deu pensar ni sentir com jo.” (93) Perquè, a vegades, en un excés de patriotisme, volem creure que
només pel fet de compartir un país, vol dir que ens hem d’entendre amb algú.
Com si la cultura comuna ens pogués amistançar a tots. “Els estrangers són
la perdició de la França” (116) es queixa Víctor
mostrant-no com, en aquesta obra, la figura de l’estranger, aquell amb idees i
pensaments diferents és un element de conflicte tal i com ja passava a Aigües encantades. Allà era un estranger vingut al poble des
de la ciutat, aquí es tracta d’algú vingut d’un altre país. Però el conflicte
que provoca és el mateix: el trencament de la monotonia i les tradicions. La
figura de l’estranger, com en Camus, com a element de trencament, no importa
d’on sigui aquest esntranger, pot ser del mateix poble, però si no pertany, sinó
s’amotlla a les cultures i tradicions existents, n’és aliè i, consegüentment,
foragitat.
Interessant
triangle amorós entre l’amor d’un fill per la seva mare i el d’ella per l’amic
del fill. Com la gelosia fa enfollir al fill. Com no pot suportar la idea de
compartir la mare (un clar ressó del mite d’Èdip) i com, al final, descobrint
que les seves sospites són certes, s’acaba suïcidant. “Pobret! Pobret!
Trista de mi!” (141) es queixa Lluïsa veient el fill mort: “fillet!
Jo no hi havia pensat, en el teu cor!” (141) Pequè
mai pensem en els demés, obsessionats amb els nostres capteniments, oblidem que
no estem sols al món i que les nostres accions tenen múltiples repercussions. _____________ Joan Puig i Ferrater, La dama enamorada (Edicions 62) començat_ 15/10/12 / acabat_ 17/10/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada