No em crec el pròleg: aquesta estratègia literària de voler-nos fer creure que la història li va ser explicada a l’escriptor en un viatge a l’Índia per buscar inspiració… és buscar un verisme que no cal: no perquè una història sigui vertadera ha de ser millor. Fugim del sensacionalisme!
Després d’una apologia del zoo més que refutable (no és pas veritat ni mentida que els animals estiguin millor en un zoo: no ho podem assegurar perquè ells no ens ho diuen. Som nosaltres els que interpretem humanament les seves accions, massa sovint oblidant que són animals): “I know zoos are no longer in people’s good graces. Religion faces the same problem. Certain illusions about freedom plague them both.” (19) Doncs sí, senyor Martel, la il·lusió d’una possible llibertat que contrasti amb aquest esclavatge és el que mica en mica fa que zoos i religió perdin el poder indiscutible que tenien.
60 pàgines llegides i apareix el primer pensament de deixar de llegir el llibre. Perquè de moment ben poca cosa ha passat. Algun punt divertit sobre els animals del zoo, sobre els seus perills, però després una introducció bastant forçada i poc creïble del protagonista a les diferents religions. Que curiós que un noi hindú decideixi conèixer una església catòlica i faci amistat amb un cristià qui li explica en què consisteix creure en un Déu catòlic! Quin noi més avançat a la seva edat. Però encara resulta més curiós que un temps després, quan ell té 15 anys, es repeteix l’experiència, però aquest cop amb un forner musulmà amb el qual acaben resant junts mentre li mostra l’espiritualitat de l’Islam.
I, mentrestant, intercalades amb aquestes anècdotes tan poc creïbles, uns capítols en cursiva que ens mostren el que sintueix que és el pensament de l’autor, primer descrivint el seu interlocutor (l’home que li ha explicat la història) i després reflexionant sobre les seves paraules… avorrit, forçat i previsible. La lectura d’aquest llibre perilla.
Interessant descripció (o millor dit, destrucció) de les hienes. Les descriu com si fossin trossos sobrers d’altres animals. Comença dient que “the spotted hyena is not well served by appearance. It is ugly beyond redemption” (115) i en va repassant totes les seves parts per concloure que “all the parts put together look doglike, but like no dog anyone would want as a pet.” (116)
I el llibre evoluciona lentament: com un manual de supervivència, avorrit i sense massa gràcia. Ens explica els diferents passos d’aquest heroi imposat per sobreviure a alta mar al costat d’un tigre. Doncs era més interessant quan tenia dubtes religiosos!
D’acord que és un mini manual de supervivència a alta mar, que barreja certes actituds neo-zen (subtils, però hi són), que costa d’entrar-hi, i que casualment les reflexions en cursiva ja no apareixen més, però també s’ha de reconèixer que el moment quan arriba a l’illa resulta curiós, interessant, fins i tot. Com Pi re-aprèn a caminar, a menjar, a relacionar-se amb el medi. Però, sobretot, com descobreix què és en realitat: potser un dels punts àlgids de la novel·la.
Per fi! Interessants reflexions al final, en el moment que uns pèrits d’assegurances, japonesos i despistats recorren tot Amèrica per arribar a un poblet de Mèxic per entrevistar a en Pi intentant esbrinar per què el vaixell es va enfonsar.
Es mostren dubtes sobre l’existència de les coses, sobre la realitat d’allò que no veiem, de la possibilitat d’existir un tigre un vaixell… “these things don’t exist” (294), referint-se a plantes carnívores, algues que destilen aigua salada i la tornen dolça… i en Pi respon: “only because you’ve never seen them.” (294) Irrefutable. Empista al màxim. I ells responen: “That’s right. We believe what we see.” (294) D’acord, molta gent pensa igual, però què en diu en Pi? “What do you do when you’re in the dark?” (294) És a dir, què passa quan no veiem les coses? No existeixen? Realment només existeix allò que veiem o també hi ha coses que existeixen més enllà de la nostra experiència empírica d’elles? Els té ben atrapats!
I continuant amb aquest rebrot final de certa genialitat (per què no podria ser tot el llibre així?), davant el dubte continuat dels interrogadors, Pi Patel ofereix una història diferent de la seva supervivència al mar. Una història sense animals, sinó amb persones, amb el cuiner del vaixell, un mariner, la seva mare… una història creïble però “both the zebra and the Taiwanese sailor broke a leg, did you notice that?” (311) I encara més: “the hyena bit off the zebra’s leg just as the cook cut off the sailor’s.” (311) Coincidències? Inevitablement retorna a la ment el final magistral de The Usual Suspects quan Kevin Spacey crea tota una versemblant història a partir dels fragments d’informació que l’envolten a la sala d’interrogació.
Allò que és realment interessant és la pregunta que Pi formula (tant als pèrits d’assegurances com als lectors): “which story do you prefer? Which is the better story, the story with animals or the story without animals?” (317) I ells ho tenen clar. L’autor del llibre també. Per tant, no cal respondre. El que sí que cal és plantejar-se és si la història que ens han explicat és l’autèntica o no i, davant la temptació de dir que no importa, no deixar-nos enxampar per l’intent final de portar-nos al terreny religiós. Que res tingui significància, no importa, no és cap problema: és una realitat. Però el llibre no la pot acceptar, per això desprèn aquest tuf religiós. Perquè recordem que ens havien promès una història que ens retornaria la fe en Déu, recordeu que Pi va arribar a Déu, no per una, ni per dues, sinó per tres bandes diferents, defugint la pressió social, és a dir, mostrant que, independentment de quina religió (història, ja sigui amb animals o sense) escollim (decidim creure) allò que importa és el seu missatge.
Per què aquesta necessitat imperiosa de salvar les nostres ànimes? Deixeu-nos podrir a l’infern i tots més contents.
______________
Yann Martel, Life of Pi (Canongate Books)
començat_ 31/03/11 / acabat_ 21/07/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada